El futbol femení ja no s’amaga al Marroc
Dues amigues xerren en una cafeteria. Totes dues juguen a futbol en el mateix equip. "Si et cases deixaràs el futbol?", pregunta Zineb Srairi, la capitana del grup. "Jo estic en contra del matrimoni. No és per a mi", diu la seva companya entre rialles. L'escena és part del documental Tanger Gool, dirigit per l'espanyol Juan Gautier, que tracta d'"estendre ponts", d'apropar la joventut tangerina a l'espanyola i la de qualsevol altre país.
Les Gaseles de l’Estret, com coneixen aquest petit equip, tenen problemes similars als de moltes joves espanyoles que decideixen llançar-se darrere d'una pilota. Els han dit "homenots", els han recordat que són minoria, que amb elles l’"esport rei" perd força, i han patit l'escassetat de finançament i suports públics. Però això no els allunyarà de la seva passió.
Zineb, de 27 anys, guia les seves companyes al camp. Juga amb les Gaseles fa 12 anys, des que en tenia 15 i una amiga li va dir que existia aquest petit equip a la ciutat costanera marroquina. "No el coneixia, a mi el futbol m'agrada des de molt petita", diu a l'altre costat del telèfon. Quan li va explicar a la seva mare que volia jugar al Al Bougazh -com es diu oficialment l'equip- la resposta va ser un rotund 'no'. "Ella no podia acceptar la idea que la seva filla jugués a futbol. No tenim ningú que ho faci a la família. Ni nois!", riu Zineb.
La negativa de la seva mare no va frenar la jove. "Al principi hi vaig anar sense que ella ho sabés. Un dia em va enxampar i estava molt enfadada amb mi. L'endemà vaig tornar a anar-hi d'amagat, perquè jo sóc del tipus de gent que quan vull fer alguna cosa, la faig. Ja està", explica la noia. Ara està acabant un "màster de traducció d'àrab, francès i anglès" i intenta obrir-se camí en el terreny musical. "La meva família no pot dir què he de fer, no han de decidir la meva carrera".
El director del documental es va embarcar en aquest projecte també per tombar prejudicis i oferir una mirada diferent "del Nord al Sud". "Volíem abandonar la crítica més dramàtica que s'ha utilitzat en el cinema dels temes del sud, tan dramàtic, posant l'accent en els problemes. Volíem mostrar la societat tangerina d'una manera més optimista", explica a eldiario.es Juan Gautier. En aquest retrat, espera, "s’hi pot veure reflectida qualsevol persona".
A la cinta les noies aborden les crítiques que han rebut, d'amics i familiars, per jugar a futbol. "Hi havia molts problemes en comú si preguntaves a les futbolistes d'aquí a Espanya", sosté Gautier. "Al principi pensàvem que tot era molt conflictiu. Pots pensar, pobrets els marroquins que estan esclavitzats... i no. És una mica més semblant al que veus aquí".
El realitzador va estendre els "ponts" que imagina en la ment de l'espectador amb un projecte que es va allargar durant mesos: aconseguir que les Gaseles s'enfrontessin a un equip espanyol de primera categoria. Ho van aconseguir: es van batre contra l'Atlético Féminas, en un partit que semblava una gran gesta per a Zineb. Les Gaseles van perdre, però aquest dia les seves grades estaves plenes de gent i els mitjans van cobrir el partit. "Des de llavors, ens hem tornat més conegudes.”
La immigració i la desigualtat
Aquest és el repte que queda plasmat al film -que barreja persones reals amb una actriu- a través de la protagonista, la intèrpret marroquina Soufia Issami. Ella posa rostre als voluntaris de l'associació Arej, que col·laboren al barri de Bir Chifa, d'on surten molts dels xavals que intenten colar-se en un vaixell o en un camió per arribar a Espanya.
Perquè el documental no aborda només la història de l'equip femení sinó que segueix els passos de diversos personatges, el punt de trobada és aquesta zona deprimida de Tànger: un professor de break dance; un productor i director de documentals que va migrar a Espanya i després va tornar al seu país d'origen; un jove que també va marxar a Espanya quan era un nen, amagat en un camió. Aquest jove és Ahmed Younoussi, ara actor de sèries com El Príncepe.
Les dades i les biografies dels protagonistes del film sí que mostren les desigualtats del Marroc respecte al seu país veí i altres regions. L'estiu passat la policia va arrestar dues noies, que havien patit un intent d'abús sexual, per portar una faldilla "massa curta". Encara que hi va haver una gran commoció social i un tribunal va absoldre les joves, les regulacions masclistes segueixen preocupant organitzacions com Amnistia Internacional. Col·lectius feministes marroquins van denunciar aquest mes que la modificació de la llei de l'avortament anunciada fa més d'un any pel rei Mohammad VI no s'ha complert. De moment només està permès quan perilla la vida de la mare.
Gautier considera que hi ha molts més relats que han enfocat aquestes i altres desigualtats i ha decidit incidir-hi en un altre sentit. En els punts que poden unir l'espectador amb cada personatge. "Totes les històries tenen un denominador comú, tots els desitjos impliquen una lluita i es poden trobar punts de connexió amb qualsevol en qualsevol lloc del món", explica el director. La protagonista del documental ho expressa d'aquesta manera: "Al final tots busquem el mateix: tenir una passió i creure-hi. Lluitar per ser la persona que vols ser".
[...]
Laura Olías – eldiario.es
