Pas de la infantesa a l'adolescència
La feminitat i l'adolescència són els temes que la realitzadora equatoriana Ana Cristina Barragán ha triat fins ara en la seva incipient carrera. Tant els seus dos curts previs com aquest llargmetratge aborden des de diferents enfocaments el període de trànsit a la pubertat en les dones. Amb la perícia i desimboltura manifestada a Alba, el Festival de Rotterdam (Països Baixos), que és una reconeguda mostra de cinema internacional que projecta una minuciosa selecció de films de qualitat, li va lliurar el premi Lion Film Award a l'excel·lència i qualitat artística en la cerimònia que cada any organitza el Club de Lleons L'Esprit du Temps en el marc del certamen. Amb una excel·lent direcció d'actors i un fidel maneig de la càmera al servei del que vol explicar, Barragán expressa molt bé les contradiccions que poden sorgir en aquesta etapa de creixement.
La pel·lícula és un drama centrat d'una banda en aquest intens període evolutiu, i per una altra en la llarga convalescència en un hospital de la mare d'Alba (Macarena Arias), una nena d’11 anys de caràcter introvertit que s'ha vist obligada a conviure amb la malaltia de la seva mare, ajudar-la a orinar a les nits, i mentrestant jugar sola i en silenci amb unes figuretes que representen animals diminuts.
Quan internen la seva mare, la nena ha d'anar a viure amb el seu pare, que no veia des dels tres anys. Per tant, aquest moment tan crític l’ha de passar al costat del seu progenitor masculí amb qui li costa relacionar-se, mentre que encara ha d’acceptar-se a si mateixa, viure el seu primer petó i suportar els intents de bullying a l'escola.
Alba és una pel·lícula humanament poc expressiva però que recorre als records dels sentiments preadolescents en qualsevol espectador, un període confús de temps que té diferents definicions i nomenclatures segons els països. En tractar-se d'una nena, la sang forma part necessària, al costat dels primers borrissols, d'aquest relat tan ben planificat.
Amb càmera en mà durant la majoria de preses de la pel·lícula, ens trobem davant d'una història d'exploració i de temors que ens acosta des de la timidesa de la protagonista d'una manera més hàbil cap a aquests sentiments estranys típics d'aquesta edat tan primerenca. Aquí el bon sentit del ritme narratiu que té la directora, malgrat com és de calmada la major part de la proposta, és sens dubte el que ha contribuït al seu bon resultat amb un treball amb els joves actors absolutament creïble en pantalla. Per cert que, com es veu aquí, aquest grup d'edat no té uns ídols o grups musicals propis com passava abans, sinó que sembla que els comparteix amb altres de més grans.
Sense deixar d'admetre que es tracta d'una aposta fílmica arriscada, i no només per les dificultats per fer cinema a l’Equador, Alba forma part d'un cinema independent que per sort cada vegada més va guanyant terreny i espectadors interessats a veure’l. El projecte va tenir el seu origen el 2011 i el guió va guanyar diversos premis durant el seu desenvolupament. Per a la realització va ser necessària també la convocatòria d'un finançament col·lectiu.
©José Luis García/Cinestel.com
