Petita història, pel·lícula gran
Clever acaba de divorciar-se. Menja malament, consumeix massa cocaïna, gairebé no dorm. Però no crida, no plora, no explota. Si la primera vegada que el veiem dins d'un cotxe intenta besar la seva exdona a la força, sis mesos després (després d'una genial el·lipsi), es comporta de manera rígida, manté l'esquena dreta, té el cap pelat i el cos musculós.
El cotxe també ha canviat: la xapa feta malbé ara és vermella i brillant, el tub d'escapament està retallat i els seients són de cuir. Cada dia va al gimnàs i practica arts marcials, com si seguís el consell de "cos sa, ment sana". La vàlvula d'escapament per a la seva tristesa sembla estar en la disciplina, en la cura del cotxe i en el temps que passa amb el seu fill, que descobreix un cotxe personalitzat amb un disseny de flames de foc.
Des d'aquest moment Clever emprèn un viatge a la recerca d'aquest artista cap a Las Palmas, un poble esquerp i solitari el menjar local del qual és el gelat de vi negre. La pel·lícula pren forma de road movie, mentre desfilen personatges excèntrics que van tornant l'ambient cada vegada més surrealista.
Com en el seu film anterior Nunchaku (un migmetratge que no es va estrenar), Federico Borgia i Guillermo Madeiro presenten una història d'amistat i traïció, però amb un envàs que es desenganxa del costumisme i grisor que se li retreu al cinema nacional.
Aquests personatges estan immersos en espais atractius estèticament i narrativament, com el tuning, les arts marcials, el fisicoculturisme, i les mateixes estranyeses d'aquest poble inventat.
Les localitzacions funcionen com un mirall dels estats anímics dels seus personatges: Clever travessa abocadors i construccions a mig fer en zones amb herbes i ferralla. El seu partenaire, Sebastián, llueix com un home temible però el seu esperit infantil es reflecteix en les estrelles que té pintades a les parets de la seva habitació.
Com a Nunchaku, els directors tornen a explorar un tractament de la violència que tal com la filmen és agressiva però simpàtica, perquè els personatges que protagonitzen aquests actes cruels resulten fascinants i estimables.
Com succeeix a les pel·lícules sòlides, totes les àrees funcionen: l'art i l'ambientació tenen un resultat notable, igual que les actuacions (Antonio Osta és una gran sorpresa), i la banda sonora en mans d'Ismael Varela.
La música a Clever és tan valuosa com la seva direcció artística, perquè conjuga totes les seves intencions lúdiques, caòtiques i melodramàtiques.
El muntatge va utilitzar bé la varietat d'idees que aquests cineastes van aplicar en la posada de càmera, que va aprofitar els espais i la corporalitat dels seus actors per fer efectiu el ritme de les escenes i construir enquadraments creatius.
Clever trepitja la masculinitat, eleva l'amistat, es riu de la violència, i porta nova energia al cinema uruguaià.
Mariángel Solomita – Elpaís.com.uy
