El documental pretén explicar la popularitat del PKK entre els kurds de la Diàspora en la dècada de 1990
Mont-real, Canadà - La vida d'una jove dona lluitadora, que van matar als 25 anys en els enfrontaments, és el focus principal d'un documental que pretén comprendre els motius que van portar molts joves kurds de la Diàspora a unir-se al Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) en la dècada de 1990.
"Gulistan era una dona jove que vaig conèixer quan vaig emigrar al Canadà", explica la realitzadora kurda de 27 anys amb seu a Mont-real Zayne Akyol, sobre el personatge de la seva pel·lícula. "Jo tenia 5 anys; ella en tenia uns 18. El seu germà va anar a Turquia abans que ella per lluitar amb el PKK. Per a Gulistan, ell era un ídol. Ella havia estat al Quebec durant un any, i va sorgir en la seva ment la idea d'unir-se al seu germà".
A Land of Roses: My name is Gulistan, Akyol pretén explicar el llarg viatge de tornada de Gulistan del Canadà a les muntanyes del Kurdistan per unir-se a la lluita pel seu poble.
Per a Akyol aquesta no és només una pel·lícula sobre el paper de la dona en la lluita kurda a Turquia, sinó també un viatge pel camí de la memòria. Akyol era una nena quan va arribar al Canadà; Gulistan va ser qui la va acollir.
"Vivíem al mateix edifici. Ella em va cuidar i moltes vegades vaig anar a veure-la. La considerava la meva germana gran'', diu Akyol a Rudaw. "Solia parlar-me de coses que no necessàriament entenia, sobre els kurds i també sobre el comunisme”.
Akyol i Gulistan eren més que dues nenes kurdes que havien acabat a Mont-real: totes dues eren alevis nascudes al mateix poble.
Akyol diu que a Turquia un gran nombre de kurds es van unir al PKK perquè el grup va lluitar pels drets polítics, culturals i econòmics kurds. I, explica, els líders de gira per les comunitats kurdes a l'estranger, de tornada a casa els deien que la lluita ajudava a reclutar-ne molts com Gulistan per unir-s’hi al capdavant.
"Molts joves kurds als anys noranta van anar a Alemanya per incorporar-se als camps d'entrenament, tal com va fer Gulistan", explica Akyol. "Mentre alguns van abandonar la idea d'anar a Turquia, d’altres van continuar el seu viatge. Gulistan va anar a Turquia, i va arribar al nord de l'Iraq a través de la part oriental de Turquia. Així és com va dedicar la seva vida a la lluita".
Gulistan va morir l’any 2000 en els enfrontaments amb peixmergues del Kurdistan iraquià, durant la lluita entre el PKK i els grups kurds del bàndol iraquià. Però al cap de poc temps, Akyol va començar a escriure el guió d'una pel·lícula que mostrés la vida de la seva antiga companya d'habitació, amiga i mentora.
"Un dia, Gulistan va desaparèixer de la meva vida", explica Akyol. "El 2000, quan tenia 13 anys, vaig sentir que Gulistan havia mort a la frontera entre Turquia i l'Iraq en un atac dels peixmergues contra el PKK. Des de llavors, es va quedar en la meva ment".
Quan Akyol va començar a buscar suport financer per a la seva pel·lícula, la majoria d’aquells a qui es va acostar no tenien fe que pogués portar a terme un projecte tan "complex i ambiciós".
"Quan vaig començar el guió als 23 anys, volia anar a veure el PKK a les muntanyes", recorda. "Les institucions financeres a les quals em vaig acostar al Canadà perquè donessin suport al projecte no confiaven en mi. Fins i tot els meus familiars gairebé no em van creure. Sempre hi va haver una lleugera sospita".
No obstant això, va dissipar els dubtes de tothom, viatjant a la regió del Kurdistan, Turquia i Alemanya, guanyant la confiança del PKK, dels parents de Gulistan i portant a terme amb èxit gran part de les investigacions necessàries per a la seva pel·lícula.
"L'estiu de 2011, vaig anar a l'Iraq i a Turquia", diu ella. "Vaig rodar amb el meu director de fotografia i el meu gravador de so. Vam rodar amb el propòsit de la investigació, però també per demostrar a les institucions financeres que tenia accés al PKK, com havia dit".
La persistència d'Akyol va valer la pena. Les institucions oficials de Canadà i Europa van obrir les seves arques i es va beneficiar de dues subvencions en escriptura de guions del SODEC, una institució dedicada a donar suport a l'esperit emprenedor cultural al Quebec.
El seu projecte té ara un finançament de 350.000 $ incloent-hi l'associació de la National Film Board del Canadà. Però Akyol diu que necessita més diners, uns altres 200.000 $, per complir el seu somni.
“És un pressupost molt petit per a un documental que involucra tres països", explica Akyol.
Una vegada que el projecte s'enlairi, Akyol viatjarà amb el seu equip tècnic i els productors a Alemanya, Turquia i l'Iraq per esbrinar què va passar amb Gulistan, i per comprendre les raons que van portar Gulistan i tants altres joves kurds a tornar a Turquia per unir-se al PKK als anys noranta.
Ja ha trobat Sozdar, una lluitadora del PKK que farà el paper de Gulistan. La mateixa Sozdar ha crescut dins del grup des dels nou anys.
"Tinc la intenció d’estar-me un període substancial de temps a les muntanyes amb el PKK, entre quatre i sis setmanes. Ens adaptarem a la forma de viure allà, igual que vam fer l'última vegada", explica Akyol.
Afegeix que va haver d'interrompre el seu primer viatge el 2011 a causa dels atacs aeris de Turquia contra el PKK. Però aquesta vegada, espera per aconseguir el que necessita, gràcies a un acord de pau entre el grup i Ankara.
"La meva idea és no parlar de política, tot i que és inevitable, perquè aquest és el camí que Gulistan va triar”, diu Akyol sobre el seu pla. "Intento entendre per què Gulistan ho va fer, i com ho va fer, a qui va conèixer, el que significava la identitat kurda per a ella, i el que significa per a altres dones combatents i altres persones amb qui vivia".
A Land of Roses, Akyol també té com a objectiu parlar al món sobre els kurds i qui són.
"Donarà visibilitat a la comunitat kurda que la gent desconeix," explica. "Sentim coses sobre Palestina; tothom que trobis al carrer tindrà una opinió sobre Palestina. Però ningú no sap res sobre els kurds".
Tessa Manuello 31/3/2014- rudaw.net
