Llengües: VO en txetxè, amb subtítols en castellà
Abubakar té 46 anys i participa en les zkir, les danses rituals dels sufís txetxens. En cada zkir arriba a un estat d’èxtasi, que li serveix d’exorcisme per alliberar-se dels turments que ha patit el seu poble durant anys d’ocupació. Un film radical que transmet la vibració d’un territori oprimit en una experiència cinematogràfica propera a la hipnosis.
La pel·lícula és la segona entrega d’una peculiar trilogia de retrats de pobles no reconeguts com a països lliures i sobirans, però que resisteixen l’ocupació dels seus territoris. Primer vam poder veure Hamdan (2013) sobre la resistència del poble palestí i la intenció del director Martín Solá és tancar la trilogia al Tibet.
Las Palmas de Gran Canaria Film Festival – Espanya, 2016
Cinema Vérité (Best Film) – Iran, 2015
Visions du Réel (Best Film) – Suïssa, 2015
Doc Buenos Aires – Argentina, 2015
ArtDocFest – Rússia, 2015
Festival Dei Popoli – Itàlia, 2015
A La familia chechena, Martín Solá persisteix en els seus particulars retrats sobre l'experiència col·lectiva de viure en un territori propi ocupat per una altra nació. Primer van ser els palestins a Hadman, ara els txetxens i aviat seran els tibetans. Aquesta vegada es tracta de fer incursions en el conflicte txetxè amb els russos a partir del testimoni d'un home anomenat Abubakar, que té 9 fills (gairebé tots dones) i la seva mare encara viu amb ell. De tal descripció es podria esperar una pel·lícula ombrívola sobre les atrocitats de l'invasor al llarg del temps, la qual cosa quedarà assegurada pel testimoni de la mare del protagonista quan recordi al seu fill el pas familiar per Sibèria el 1944. Però Solà sembla més interessat aquí en la presa de decisió espiritual i les seves conseqüències quotidianes per part d’Abubakar que ha neutralitzat la crueltat política apostant a les bondats del sufisme i a la saviesa impartida pel seu mestre. Això el porta a filmar en diverses ocasions les danses sagrades conegudes com "zikr", seqüències en què el registre es mimetitza visualment i sonorament amb el tràngol produït per la repetició de moviments corporals i càntics. El delicat formalisme de Solà aconsegueix la seva exposició màxima quan el director subministra imatges sobre l'activitat de les dones de la família, treballant amb un registre difús en el qual les figures humanes es desdoblen i perden els seus contorns fins que el primer pla de les cares de les filles d’ Abubakar imposa una bellesa incompatible amb la història política de la regió.
Roger Koza – Ojosabiertos.otroscines.com
