Entorn íntim i familiar
Aquest micromón o espai familiar que s'acostuma a conformar és o hauria de ser un bé preuat en el qual es comparteixen els alts i baixos de la quotidianitat.
En una atmosfera de realitat i autenticitat, la directora colombiana Lina Rodríguez presenta en el seu segon llargmetratge, després de Señoritas (2013), una història molt relacionada amb el sentit que se li dóna a la família, al creixement dels fills i a les actituds de coneixement i també de socialització que solen assumir els adolescents.
Mañana a la misma hora és un film en el qual el sentit emocional rep la funció principal en el relat i s'encarrega d'anar ocupant els espais més quotidians dels personatges, mirant de mesurar tant els impactes com les seves conseqüències. I el que aquí veiem són les accions més comunes que ens puguem imaginar dins d'una família, fins al punt que molt aviat oblidarem que es tracta d'actors davant de tota aquesta gran magnitud de realitat i certesa que desprèn la pel·lícula.
Una noia jove i bonica de 17 anys viu amb els pares en un apartament de Bogotà i gaudeix d'una relació amb ells d'allò més normal. Tot canvia a partir del moment en què Adelaida (Laura Osma) comença a desenvolupar comportaments i recerques que són pròpies de la seva edat, mentre que deixa d’involucrar-se de ple en les activitats domèstiques del dia a dia a la llar. La part compartida dels seus deures a la casa se suma ara a les que ja tenia la seva mare Lena (Maruia Shelton), creant un conflicte amb ella que amenaça de ser cada dia més gran.
Adelaida és filla única i la descripció inicial del film ens indueix a pensar que pogués patir això que en diem el complex d'Èdip, ja que el seu pare (Francisco Zaldua) no està al centre dels seus retrets.
Amb la imatge d'un arbre de cinquanta anys a l'inici de la pel·lícula, Mañana a esta hora té un títol que sembla interrogar sobre el pas del temps, una àrea en la qual el perdurable té límits que podrien arribar fins al duel, mentre que les nostres vides van patint canvis cada dia sense que ens n’adonem. Rodríguez enfoca la narració des del punt de vista femení i inclou converses íntimes que són comunes entre les joves. Igualment, hi ha trobades amb nois i xerrades amb ells, en aparença banals, però que són recognoscibles per qualsevol espectador que hagi passat per aquesta edat adolescent.
És per això que la directora s'esforça per mantenir-se en el cercle íntim i els espais personals, mostrant les distàncies amb les coses dels altres, com quan es veu un grup de jugadors que practiquen esport a mitja distància. El relat queda astutament ancorat en la idea que moltes vegades hi ha coses que no es poden explicar amb les paraules. Podríem trobar uns quants punts que són comuns entre els membres d'una família, però quan estan en moviment i evolucionen sovint hi ha frecs com els que apareixen en aquesta història. D'altra banda, el temps és una cosa intangible que no es pot aturar o ajornar.
La pel·lícula es va presentar a la secció Cineastes del Present de Locarno, des d'on va iniciar el seu recorregut internacional.
© José Luis García / Cinestel.com
