La vida abans de la revolució a “A peine j’ouvre les yeux”
Farah té 18 anys, una muntanya de rínxols al cap i moltíssimes ganes de llibertat. Surt fins tard, beu cervesa, és rebel, audaç i explosiva. Som a Tunísia l'estiu de 2010, a pocs mesos de l'inici de la Primavera Àrab, però no és de la revolució del que es parla a A peine j’ouvre les yeux, de Leyla Bouzid. El primer llargmetratge de la directora tunisiana, presentat als Venice Days de la 72a Mostra de Venècia, és el relat dels mesos que la van precedir a través de la història d'una jove cantant que amb coratge i una dosi d'inconsciència va reptar la censura del règim, portant la seva veu, la seva paraula i la seva denúncia als bars, als locals nocturns als quals acudia la joventut tunisiana i al carrer mateix.
Diríem que entrem de veritat en aquests locals, de tan reals que resulten l'atmosfera, els gestos i les cares que els poblen. A la pel·lícula de Bouzid, la vida nocturna de Tunísia és agitada, es brinda, es canta, es balla, i després una carrera al metro i cap a casa. Quan Farah (la debutant Baia Medhaffer) torna a casa seva, però, la rebran els retrets de la seva mare, Hayet (la coneguda cantant tunisiana Ghalia Benali). Farah canta en una banda de rock local i la policia ha començat a vigilar-la. Les lletres de les seves cançons parlen de problemes del país, d'entumiment i de somnis robats. La seva mare, que de jove era tan rebel com ella ho és ara, sap bé quins perills corre, però Farah va de dret a recórrer el seu camí: li treuen el micròfon i ella canta igual, li anul·len un concert i n’improvisa un al carrer, la seva mare li prohibeix sortir de casa i ella la tanca a la seva habitació i surt. Un s'imagina fàcilment Farah, uns mesos després, manifestant-se a la plaça contra el règim de Ben Ali. No obstant això, la pel·lícula, en un determinat moment, desvia el seu rumb i ens deixa sense saber si la jove rebel de cabells arrissats aconseguirà mantenir la seva veu en llibertat.
A peine j’ouvre les yeux narra amb potència, expressiva i política, la vida de tots els dies en un moment delicat per al país. "Farah representa la força de la joventut tunisiana i de tots els artistes àrabs que han de combatre per existir", afirma Leyla Bouzid. "El film tracta d'aprofundir en allò que els mitjans de comunicació només han relatat superficialment. Partint d'una història personal, he intentat donar compte del clima en què es va originar la revolució". Farah tindria avui llibertat per cantar el que volgués? "Hi ha més consciència al voltant de la importància de la llibertat d'expressió avui a Tunísia però encara es deté certs blocaires i rapers", explica la directora. "Pot cantar però podria tenir problemes", confirma l'actriu protagonista, "és un braç de ferro continu, es tracta de portar els límits sempre una mica més enllà. Amb tot, sóc optimista: tot anirà cada vegada millor". Mentrestant, podem dir que la pel·lícula ha comptat amb finançament per part del ministeri de cultura tunisià: bon signe.
Vittoria Scarpa – cineuropa.org
