Entrevista a Mai Masri, directora de ‘3000 Layla’
Va ser molt difícil fer una pel·lícula fidel a l'esperit i a la realitat de les dones palestines presoneres a Israel?
El que va ser veritablement complex va ser compaginar-ho amb donar-me, al mateix temps, una llibertat per explorar i desenvolupar el món intern dels meus personatges en la meva imaginació. Vaig indagar molt sobre dones palestines, especialment aquelles que havien donat a llum a la presó. El meu passat amb el documental em va permetre combinar el realisme cru amb l'estètica derivada de les experiències a la presó.
La ficció li facilita utilitzar metàfores com la de la presó que el documental no li permetria?
M'encanten els dos mitjans: els documentals poden ser molt poderosos perquè se centren en persones reals. La ficció ho té més difícil per aconseguir recrear drama autèntic, però el seu avantatge és que et permet reviure els moments en temps real i en dimensions emocionals, poètiques i subliminals. La presó és una metàfora poderosa per a la condició de ser palestí i de ser dona. Com ambdues jo m'he sentit empresonada: 3000 Layla per a mi no era tant rodar una pel·lícula com explicar alguna cosa que havia de saber-se.
Les actrius, com els seus personatges, brinden unes interpretacions carregades de força...
Va ser una experiència única i meravellosa treballar amb un repartiment femení gairebé
completament. Van portar una energia increïble a la pel·lícula, vaig haver de fer-los donar la seva interpretació més aconseguida i més espontània. Volia que aboquessin alguna de les seves experiències reals a la pel·lícula... i va ser un somni poder comptar amb Maia Abd Elhadi. És una actriu molt entregada al seu treball, va donar molt de si mateixa i no es va queixar ni una sola vegada malgrat totes les hores que va haver de treballar. Va ser molt capaç d'entendre i identificar-se amb el seu personatge, sobretot tenint en compte que ella viu a Palestina i no és aliena a la realitat retratada a 3000 Layla.
I què hi ha de la presó de Jordània?
Vaig ser molt afortunada de poder rodar en una presó militar, vella i abandonada. La seva atmosfera opressiva, amb els seus murs revellits i les seves barres rovellades, ens va donar un paisatge excepcional per treballar amb les actrius, la majoria ja vinculades a l’ambient carcerari bé directament o bé a través de familiars i amics. Tractar amb altres presoneres també els va donar una visió més precisa dels personatges que interpretaven; vam rodar càmera en mà a l’estil cinema verité i vam posar els focus el més amunt possible perquè poguessin moure’s amb naturalitat.
No cal perdre mai l’esperança?
Aquest és precisament el missatge de 3000 Layla: l'esperança. En el context palestí, l'esperança és producte de resistència i dignitat. No es pot tenir esperança si t'han derrotat. Els palestins no tenen una altra opció que lluitar pels seus drets, sense que importi el que es pateix en el procés. Al final hi haurà esperança.
