‘The Challenge’, la majestuosa bellesa d'un dia a dia ritualitzat
2016.08.08 - LOCARNO 2016: Amb el seu últim i potent llargmetratge, l'artista italià Yuri Ancarani continua la seva exploració del món com a receptacle de gestos rituals, repetits cap a l'infinit
El recorregut artístic de Yuri Ancarani és decididament ric: després d'estudiar a la NABA (Nuova Accademia delle Belle Arti) de Milà, produeix als anys 2000 una sèrie d'obres de vídeo que pinten amb freda intensitat la seva terra, la Romanya (Fuori stagione i Lido Adriano, entre d'altres). Els van seguir altres treballs on Ancarani ens transporta del nord d'Itàlia als abismes del mar Jònic (Piattaforma Lluna), per arribar al lloc símbol d'un esport considerat sagrat a Itàlia (el futbol): l'estadi San Siro. Aquí l'artista italià filma els gestos repetits, quotidians i insaciables dels treballadors que semblen adaptar-se de forma mecànica al lloc on es troben, que literalment els ha engolit.
The Challenge, presentada a la competició Cineasts del present del Festival de Locarno, es concentra en una tradició de la cultura àrab contemporània que no ha perdut gens del seu prestigi: la falconeria. Ancarani observa durant tres anys aquest món secret capturant-ne l’esperit, un retorn al buit representat pel desert en una societat dominada pel caos de la vida urbana. La guia que ens introdueix en aquest univers paral·lel és un falconer que porta els seus animals de competició a un important torneig a Qatar. The Challenge és un viatge sorprenent a un univers on els microcosmos tecnològics extrems es troben amb la bellesa solitària del desert.
L'univers artístic d’Ancarani és difícilment catalogable (i és això el que el fa extremament interessant), però el que es pot dir és que totes les seves obres tenen en comú un interès (per no parlar d'una obsessió) pels gestos, els procediments repetits, ritualitzats, que de "banals" es converteixen en grandiosos. Gràcies al medi fílmic, Ancarani és capaç de fer visible la bellesa majestuosa, mecànica i irresistiblement lúcida dels gestos automàtics. A The Challenge els personatges són deliberadament deshumanitzats, com si el lloc gairebé surrealista en què viuen els hagués privat de vida. El seu comportament, els moviments que els porten d'un punt a un altre de l'espai semblen aparentment buits de sentit: els cotxes i les motos al desert, posar i treure les "màscares de cuir" als falcons o fins i tot el vaivé incessant dels caps dels ocells en l'aire. El significat críptic d'aquestes accions fa els personatges de The Challenge tan fascinants com potents. I és potser aquesta desimboltura superficial la que transforma el seu sorprenent i opulent dia a dia en pura elegància. El suport audiovisual es converteix per a Ancarani en una mena d'instrument alquímic en el qual transformar el metall en or. La solemnitat hiperorganitzada dels personatges es cobreix, gràcies a la seva mirada, d'un mantell de misticisme que els fa casi intocables. Els diàlegs són parcs, per no dir absents, com si no volguessin o fins i tot no s'atrevissin a pertorbar la bellesa de les imatges. Aquestes repeticions, acompanyades d'una poderosa i extremadament elaborada fotografia substitueixen de totes maneres les paraules, ja inútils. El públic és lliure d'interpretar les imatges com millor cregui, sense ser influït per la mirada del director. La veritat no es troba de fet en una hipotètica i perillosa didàctica cinematogràfica, sinó en la potència de les imatges. The Challenge és, així, una pel·lícula majestuosa i desestabilitzadora que posa a prova els límits del que anomenem comunament "la realitat".
Muriel Del Don – cineuropa.org
