Inspirada en una realitat històrica -l'internament dels individus contaminats pel virus de la SIDA en un sanatori d'alta seguretat- el nou llargmetratge de Pavel Giroud és una bonica història d'amistat entre dues velles glòries cubanes, un soldat heroic tancat de per vida i un campió de boxa detingut per dopatge.
De factura clàssica, El acompañante presenta una mirada púdica sobre el destí dels malalts de la SIDA a mitjan anys 1980. Encara que no oculti la violència latent de les mesures sanitàries que engendraven privacions de llibertat afegides, el film es dedica principalment a presentar les interaccions entre els membres d'un microcosmos constituït, per força, al voltant de la malaltia però els lligams de solidaritat i de respecte mutu aconsegueixen transcendir la realitat sòrdida d'un medi tancat.
El paper que dóna títol a la pel·lícula, El acompañante, està interpretat per un actor relativament conegut del món hispà, l'exmembre del grup de rap d'èxit Orishas, que ha col·laborat especialment amb estrelles internacionals llatines com Ricky Martin o Compay Segundo. Tot un catxes, l'actor Yotuel Romero encarna un boxejador ferit en el seu orgull que accepta amb resignació el trist destí reservat als tramposos: s'instal·la al sanatori Los Cocos, el nom del qual és suficient per fer fugir un camió de militars, per tenir cura de Daniel, jove malalt de sida. En la realitat cubana de l'època, tenir cura significa espiar.
I en el si d'aquest sanatori, la realitat política del règim dictatorial que obligava l’acompañante, sa, a convertir-se en l'ombra del malalt, a renunciar a la seva pròpia vida per establir informes detallats destinats a les autoritats, apareix, sense necessitat de recórrer a grans discursos, en tota la seva absurditat.
El duo format per Daniel, antiga glòria militar heterosexual que conserva l'enteresa davant l'adversitat i la injustícia, un somriure i una loquacitat insolents, i Horacio, el boxejador, que aconseguirà tornar a pujar al ring i reconquistar el seu honor perdut, fa pensar en alguns moments en la "parella" blanc-negre formada per Tom Hanks i Denzel Washington a Philadelphia. Però la comparació no va més enllà, la fragilitat creixent de Daniel està amb prou feines suggerida, essencialment en l'últim quart del film, i Horacio és un home d'acció, no de paraules. La seva força moral només es veu igualada pel seu mutisme. No hi ha una gran demostració ètica, doncs, en aquesta pel·lícula que privilegia la seva pertinença a un registre ben específica, la cinta de presó o d'asil, que li permet mantenir l'espectador en tensió del principi al final.
Los Cocos és en realitat una presó i com tot lloc tancat on s'exerceix una vigilància i una regulació dels cossos en tot moment, s'instauren una sèrie de tràfics per oferir a tots els malalts i també als cuidadors una mena de petita llibertat tarifada. Com en les pel·lícules d'asil -Algú va volar sobre el niu del cucut, per exemple– un home –aquí Daniel i en menor mesura Horactio que callarà les escapades nocturnes del seu amic– fa que es posi en qüestió l'ordre establert. La seva integritat i valentia posen en relleu també la manca d'honestedat i la hipocresia dels guardians de la norma, sobretot de Boris, un metge menyspreable que assetja sexualment les pacients més agraciades...
El treball, destacable al voltant de la fotografia i de la música, va acompanyat de plans fixos sobre les estàtues dels jardins i les avingudes marmòries, i posa en relleu les zones d'ombra d'un lloc contradictori, asèptic i impenetrable, que du a terme una doble funció de càstig i de protecció; ahora, separació del món exterior -que cal preservar de tota contaminació i deshonra- i refugi per als seus habitants.
El guió coescrit pel director de l’excel·lent film de zombis Juan de los Muertos cultiva aquesta mateixa identitat híbrida. L'atmosfera opriment alimentada pel temor de la contaminació i de la delació dóna lloc a un relat de redempció que ofereix una obertura progressiva cap a l'exterior amb la descoberta del pis de l'antic campió i de la seva sala d'entrenament.
Com una alenada d'aire fresc i la promesa d'una vida millor per a un poble oprimit i acorralat pel destí. Un capgirament de situació que pot semblar una mica forçat però aquí perfectament conduit des d'un punt de vista del guió que, més enllà de tota consideració cinematogràfica, resumeix bé les aspiracions d'una societat cubana conscient dels fantasmes del passat però també decididament orientada cap a l'avenir a desgrat dels vents contraris...
Nausica Zaballos – pavelgiroud.com
