La humiliació segons Farhadi
La secció oficial [del Festival de Canes] va oferir l'últim treball d'Asghar Farhadi. The salesman, així es diu, és, si voleu, el contrari d’un cinema instintiu en la seva accepció més a mà. El director iranià aconsegueix de la mà d'un guió perfectament calculat i mil·limetrat en cadascuna de les seves respiracions construir el més semblant a una cinta de suspens des d'un punt de partida potser banal. El resultat és una peça d'una perfecció gairebé humiliant, ja que, precisament, d'això tracta, de la humiliació.
Una parella es veu obligada a traslladar-se a la casa que els facilita un amic. La seva amenaça amb esfondrar-se per culpa d'unes obres. La mudança discorre amb l'aclaparament propi del mal de cap fins que, de sobte, passa alguna cosa. Un home entra a l'apartament i agredeix la dona. Una altra violació. Què ha passat? Per què?
El responsable d'Una separación col·loca la càmera a l'altura del sentiment de culpa de l'home; un individu castigat per la sensació d'impotència, per l'assetjament del remordiment. Tota la pel·lícula es resol en el gradual augment de la ira, de la necessitat de venjança, del reconeixement trist de l'ofensa més íntima. I el mestratge del cineasta consisteix a construir una odissea de fúria on, sobre el paper, gairebé no hi ha res.
Sense abundar en els paral·lelismes, el títol fa referència a Mort d'un viatjant, d'Arthur Miller. Els protagonistes són actors i, mentre passa tot, ells representen el fracàs èpic de Willy Loman, que, en efecte, s'assembla massa al de qualsevol de nosaltres. En els dos casos, el que importa és el creixement gradual i desmesurat de la ràbia des del reconeixement del simple i pedestre buit.
Sens dubte, i després de les imprecisions de Pasado, Farhadi torna a recuperar la seva cal·ligrafia existencial, humana i ferida dels seus millors treballs. Pocs aconsegueixen fer tan senzill la més complicada, envoltant i elaborada de les narracions. Pocs dominen amb tanta precisió l'instint. Qualsevol d'ells.
Luis Martínez – elmundo.es
