A ‘Maquinaria Panamericana’, guanyadora en la 19ª edició del GIFF, Joaquín del Paso mostra un reflex descarat i amè del Mèxic contemporani
El punt de partida de Maquinaria Panamericana, primer llargmetratge del director mexicà Joaquín del Paso, sembla retratar, al principi, una tragèdia empresarial. La pau d'un divendres al matí en una fàbrica de maquinària s'interromp amb la sorprenent mort del seu amo. L'empresa, després d'anys de no ser productiva, està en fallida i no hi haurà liquidació ni cap remuneració per als empleats. L’amotinament a la recerca dels últims recursos és la base d'una magnífica comèdia fosca que retrata de manera rigorosa l'inconscient mexicà i com pot trencar-se davant la inestabilitat.
Maquinaria Panamericana va debutar en l'edició 66 del Festival Internacional de Cinema Berlín i ha tingut un pas reeixit per festivals mexicans. La cinta va guanyar el premi a millor llargmetratge mexicà al Festival Internacional de Cinema de Guanajuato (GIFF) d'aquest any, igual que en l'edició més recent del Festival de Cinema de Guadalajara (FICG).
L'origen d'aquesta comèdia, profundament marcada per la idiosincràsia mexicana, està en els anys que Joaquim del Paso va viure a Polònia mentre realitzava els seus estudis de cinema a l'Escola Nacional de Cinema Televisió i Teatre a Łódź. "Jo vaig viure a Polònia molts anys i vaig tornar amb la intenció de fer la meva primera pel·lícula, una pel·lícula totalment diferent, també grupal, col·lectiva, però parlava sobre una comunitat rural i quan vaig trobar aquest lloc vaig decidir donar-li un gir de 180 i vaig fer una altra pel·lícula", explica el director i guionista en entrevista amb Gatopardo. En conseqüència, un dels elements clau d'aquesta pel·lícula és la seva localització, una nau industrial que existia com a tal.
Des de la personalització dels cubicles, fins al petit departament on vivia l'amo, cadascun dels detalls d'art i producció fan brillar Maquinaria Panamericana. Va ser en aquesta localització, situada molt a prop de l'Aeroport Internacional de la Ciutat de Mèxic, on el director i guionista es va inspirar. Meravellats per l'apropiació i la manera d'habitar aquest espai industrial, Del Paso i el seu equip van produir Maquinaria Panamericana en quatre mesos.
"El concepte [de la pel·lícula] no va sorgir fins que vaig veure el lloc. La localització, en el moment que vam filmar, era una companyia de veritat. Quan la vaig trobar, ens vam assabentar que l'anaven a enderrocar. Era la fi d'aquest espai que se’m va fer tan meravellós, ja que parla de moltes coses al mateix temps", afegeix.
El perfil còmic de la cinta estava planejat des del principi. Del Paso, de mà de la coguionista britànica Lucy Pawlak, buscava parlar de la inestabilitat del col·lectiu, així com de la pèrdua de la feina d'una manera lleugera. "Penso que quan parlem així, podem parlar de temes més forts", explica el cineasta. "El mexicà és així, de parlar de coses molt fortes d'una manera molt lleugera, de burlar-se absolutament tot. El mateix lloc m'inspirava a fer una comèdia".
La cinta, grupal des de la seva concepció, segueix una dotzena de personatges i la seva resposta davant l'adversitat. L'elenc és fidel a la història retratada, i les interpretacions resulten encara més destacables en descobrir que més de la meitat dels actors no són professionals. Fins i tot, molts són de la companyia a la qual pertanyia la localització. "Quan els directius em van donar l'autorització de filmar aquí, vaig fer un càsting intern", explica Del Paso. "La idea era fer un elenc molt eclèctic per expressar aquest ventall multicolor que és la pel·lícula".
En retratar un espai que no s'ha adaptat al pas del temps -o ho fa a una velocitat gairebé imperceptible- i les conseqüències d'aquest anacronisme, Del Paso captura l'estreta relació que els personatges guarden no només amb el lloc, sinó també amb la seva pròpia rutina. No obstant això, és a través de l'absurd que aquest retrat pren forma d'un mirall descarat, però amè i convincent. "Podríem dir que [la pel·lícula] és una analogia del Mèxic contemporani", conclou el director.
Regina Sienra – gatopardo.com
