‘El verano de May’: una nord-americana entre 'ninjes' amb nicab
May Brennan és una famosa escriptora nord-americana a punt de casar-se. Torna al seu país d'origen, Jordània, per ultimar els preparatius del casament amb ajuda de la seva família. Àrab per part materna, May parla anglès amb les seves dues germanes petites, Dalia i Yasmine, que tot just balbucegen algunes paraules en la llengua nativa i diuen 'ninjes' a les dones cobertes amb el nicab. La mare, convertida al cristianisme, desaprova el casament de la seva filla perquè s'ha compromès amb un musulmà. No pensa anar a la celebració. May no és practicant. El pare, un americà que també viu a Amman, ha tornat a casar-se amb una dona del nord de l'Índia.
May porta a la capital jordana el mateix estil de vida que a Amèrica: va de compres al centre comercial, juga a tennis, s'emprova el vestit de núvia, fa plans per al pastís nupcial amb la seva sogra i surt de nit a les discoteques. Però, com dicten les normes del cinema de noces, a mesura que s'acosta la data assenyalada a May l'assalten els dubtes sobre el pas que farà. Realment vol casar-se amb Ziad, el seu seriós i formal promès? Hi ha una Jordània amb la qual se sent connectada més enllà dels espais d'oci occidentalitzats?
En la seva segona pel·lícula, la guionista, directora i aquí també actriu principal Cherie Dabis utilitza els codis propis de les comèdies de noces per explorar les complexitats d'una família, i alhora un món, cada vegada més multicultural. Com la mateixa cineasta, la protagonista que ella mateixa encarna és una nord-americana àrab amb els pares de diferent nacionalitat i religió. Tot i això, El verano de May poc té a veure amb altres comèdies nupcials que apel·len a l'humor costumista més folklòric o ranci a propòsit d'algun matrimoni entre joves fills d'emigrants. Vaja, que queda lluny de ser Mi gran boda jordana, i no hi ha cap gag a propòsit d'algun costum arrelat que les protagonistes no saben desxifrar ni secundaris coloristes tan típics com entranyables.
Tampoc és el típic film de retorn a les arrels on se subratlla allò més tradicional, encara que la pel·lícula sí que persegueix el procés interior de reconnexió amb ella mateixa de May a través d'una necessitat de conèixer millor el país. Chabis mostra una Jordània que en pla general, amb aquests edificis d'un color terrós uniforme que omplen l'espai, s'identifica perfectament amb l'imaginari que tenim de l'Orient Mitjà. Però que en el pla detall del dia a dia de la protagonista, amb els seus centres comercials, llocs d'oci i llocs de culte cristians, poc es diferencia del que podria ser una ciutat a Occident. Només quan corre cada matí pels carrers de la ciutat amb la samarreta de tirants i els pantalons curts, May sent les mirades hostils de la majoria de transeünts, una imatge que apareix de forma recurrent al llarg del film sense convertir-se en el tema central.
Les complexitats i contradiccions de l'Orient Mitjà a la pel·lícula es resumeixen molt bé en l'escapada al Mar Mort que fan les germanes a mode de comiat de soltera. Mentre elles suren a l'aigua despreocupadament davant de l'hotel spa on s'allotgen, a l'horitzó es dibuixa el perfil de Palestina. "Podríem arribar nedant allà", observa May. I afegeix: "si no fos per les mines submarines. Per què creus que no arriben refugiats a aquesta costa?"
Més madura i intimista que 'Amreeka'
Cherie Dabis va debutar en el llargmetratge amb Amreeka (2009), una comèdia dramàtica en què plasmava la crisi d'identitat que va patir com a nord-americana quan va començar a sentir-se rebutjada per les seves arrels àrabs després dels atemptats de l'11 de setembre. Allà resseguia la trajectòria d'una família palestina cristiana instal·lada als Estats Units i les diferents experiències d'integració i alteritat de cada un d'ells. El verano de May seria l'altra cara de la moneda d'Amreeka. Si a la primera s'explorava la doble identitat dels personatges com a àrabs dels Estats Units, aquí Dabis es fixa en l'encaix d'unes nord-americanes al país àrab on va néixer la seva mare i on elles han passat la majoria de les seves vacances.
Més madura i íntima que Amreeka, El verano de May fuig dels tòpics pel que fa a la dona àrab i ho fa a través d'un subgènere, el de la comèdia dramàtica prenupcial amb els seus embolics entre pares, retrobaments familiars, amigues/germanes deslligades, preparatius estressants i sorpreses d'última hora, típicament hollywoodià. Les protagonistes estan totalment occidentalitzades en pensaments, modes i costums. May és una dona independent i de fet el seu promès no apareix fins al tram final. Yasmine lliga com qualsevol altra noia de la seva edat i Dalia és lesbiana, tot i que prefereix que no es vagi comentant.
Més que cultural o religiós, el xoc de costums amb la mare és generacional, i el drama en l'últim terç del film se centra a reequilibrar les tensions entre mare i filla a partir de les postures que cadascuna ha adoptat respecte a la seva vida amorosa . Arribades a aquest punt, si May es casa o amb qui, deixa de ser important i aquí pel·lícula i protagonista s'alliberen del gènere en el qual s'emmotllaven a l'inici.
Eulàlia Iglesias – Elconfidencial.com
