La història de Mohammed Assaf, guanyador del concurs ‘Arab Idol’,
inspira aquesta entretinguda pel·lícula que ofereix l'oportunitat de redescobrir l'oblidat poble de Palestina
[...] Hanay Abu-Assad dirigeix amb encert la pel·lícula sobre el fenomen social en què es va convertir Mohammed Assaf -interpretat per Tawfeek Barhom a la pel·lícula-, un humil jove palestí procedent de la Franja de Gaza que va conquistar l'audiència d’"Arab Idol" gràcies a la seva fantàstica veu. És una obra entretinguda, sincera, amable, fàcil de veure, que no té cap tipus de pretensió a l'hora d'explicar una història basada en una realitat ben complicada, com ho és la relació fronterera entre Palestina i Israel.
Idol està dividida en dues clares parts. A l'inici -Franja de Gaza, any 2000-, fins a gairebé la meitat d'hora i mitja de durada, se centra a explicar la vida de quatre nens -Mohammed Assaf, la seva germana i dos amics més- que, per sobre de tot, desitgen ser músics professionals. I no d'aquí a uns anys, no. Sinó ja. Com més aviat millor per deixar enrere l’absolutament ruïnós "país" en què viuen. Per descomptat, els nens s'enfrontaran amb el desvergonyiment propi de l'edat al repte que suposa aconseguir instruments de mans d'un contrabandista, fer música per sobre de la desaprovació de la religió, tenir en el grup un membre femení, obtenir diners a qualsevol preu per poder aconseguir l'equip... sempre sota l'ombra del conflicte bèl·lic i sempre engabiats entre les fronteres israelianes. Hanay Abu-Assad se les arregla per mantenir constant la sensació de perill mostrant contínuament imatges de barriades senceres esfondrades, i retratant els perillosos filats sembrats de mines. I tot i així, els nens, contra tot pronòstic, segueixen vivint la vida.
Els petits intèrprets que donen vida a aquests nens tenen la insolència pròpia dels que no tenen por. Tot i que les seves actuacions comencen sent una mica forçades (res greu acostumat al típic repartiment desganat de certes produccions espanyoles), acaben per lliurar un treball brillant a mesura que s'acosta la seva sortida de la pel·lícula, coincidint just amb els moments més dramàtics i emotius de la història de la part infantil. Es nota que els intèrprets han passat per dues guerres i que el seu director no s'equivocava en apostar pel treball amb aquests nens palestins. És possible que les paraules de vegades surtin empeses però en la seva mirada s'aprecia el text real del seu bagatge.
No obstant això, no us penseu que aquesta és una obra dramàtica amb tints polítics. En absolut. De fet fins i tot s'allunya força -potser massa- del conflicte politicobèl·lic que viu la regió, si bé és cert que contínuament es fan referències a les vicissituds a què s'ha d'enfrontar qualsevol ciutadà de la Franja de Gaza. És una postura intel·ligent per a l'exportació d'una història de superació emmarcada en semblant polvorí d'enfrontaments ideals, racials, polítics i religiosos. Sense prendre part és més fàcil exportar els valors universals amb els quals juga el guió, encara que no per això renuncia a ensenyar els pòsits pels quals el personatge principal decideix emprendre l'aventura.
A la segona Mohammed Assaf passa a ser interpretat per Tawfeek Barhom (Mis hijos. 2015), a punt per remuntar el tràgic final de la primera part, no sense abans treure el cap -amb barana- a la vora de l'abisme. Inevitablement es seguiran els esquemes per compondre el drama de superació que comporta aquest relat fins a arribar a l’inspirador final. Tawfeek Barhom presta la seva humilitat interpretativa i empenta per acostar-se a l'estrella de la cançó creant un personatge net i sincer que va molt d'acord amb la història.
Un aspecte destacable que té el guió és el d'afavorir la narrativa per sobre de la realitat. L'espectacularitat i l'emoció per sobre de l'objectivitat. La ficció primera per crear una història dinàmica i entretinguda allunyada del gènere documental o reivindicatiu. De principi a fi l'espectador es preguntarà i qüestionarà cada escena, cada diàleg, (o no) però en cap moment caurà el ritme per introduir una tediosa i innecessària projecció biogràfica. De fet, aquells que decideixin indagar en la veritable història del personatge, podrien descobrir que certs elements més propis de la ficció són en realitat moments gairebé exactes de la biografia.
D'altra banda el to d’Idol és l'adequat. Ni més ni menys. Conté la dosi justa de dramatisme i les pinzellades adequades de comèdia per compensar aquelles escenes que poguessin tenyir de tragèdia el to general de la pel·lícula.
Idol podria ser la típica pel·lícula biogràfica que es basa en la típica història de superació, protagonitzada pel típic cantant de passat difícil, que contra tot pronòstic arriba a ser la típica estrella. No obstant això, aquesta història es troba emmarcada en un lloc tan desconegut com ho és en realitat la Franja de Gaza -tot i les possibles notícies als mitjans informatius- i en una llengua tan aliena als estàndards internacionals, que li aporta un valor afegit. Mohammed Assaf es va convertir involuntàriament en una icona, en una veu d'un poble reprimit pels polítics, la religió i la guerra. I encara que només sigui per això, aquesta història, que conté uns elements tan típics, val la pena ser descoberta. L'interessant no està en el que es veu, si no en el que no s'explica.
losinterrogantes.com
