‘Yo no soy de aquí’, la consciència del passat i l’oblit del present
"Sóc de Renteria", repeteix una i altra vegada Josebe, que als seus 88 anys oblida el present però parla amb claredat del seu passat més llunyà des de la seva vellesa a Xile. Ho explica el curtmetratge documental Yo no soy de aquí, un estudi de "la pèrdua de la memòria però des del record".
Així ho defineix la realitzadora xilena Maite Alberdi que ha fet aquest curt al costat de la lituana Giedre Zickytè [...].
"És una representació més nostàlgica de personatges que estan perdent la memòria i que estan aïllats de la societat", explica a Efe Alberdi, que considera aquest treball molt diferent de La once, el documental sobre un grup d'ancianes que va ser nominat aquest any al Goya a la millor pel·lícula iberoamericana.
En aquest cas se centra en l'oblit i la pèrdua de memòria, explica la realitzadora.
Un treball que va sorgir d'un encàrrec del Festival CPH: DOX de cinema documental de Copenhaguen, que va unir Alberdi i Zickytè, els va donar diners i els va deixar que posessin en peu la pel·lícula que volguessin.
"A totes dues ens interessaven la memòria i l'alzheimer però des del record", precisa Alberdi. Volien centrar-se "en les coses que mai se t'obliden, com el lloc d'origen" i per això van decidir que el protagonista de la seva història havia de ser un emigrant.
Primer van buscar algun rus perquè Zuckyè pogués entendre l'idioma, però a Santiago, on havien decidit rodar, no van trobar-ne cap, així que van buscar altres nacionalitats fins que van trobar Josebe Echaveguren, una dona gran basca que va arribar a Xile amb menys de 20 anys.
Ara, quan la memòria del dia a dia l'abandona, són els seus records més llunyans els que estan presents en la seva memòria, i s'obsessiona amb el seu retorn a la seva Errenderia natal i a conèixer l'origen basc dels seus companys de residència.
"Em va semblar políticament interessant l'equilibri i la passió amb què defensa les seves arrels, les seves idees i el seu poble, la seva personalitat única i al mateix temps el fet que fos una representació idiosincràtica dels immigrants bascos a Xile", ressalta Alberdi.
I tot això en una microsocietat, la de l'asil, que és bastant comuna en aquest tipus d'institucions.
Deu dies de gravació van ser suficients per recórrer la rutina d'aquesta dona, els seus comentaris repetitius i el seu progressiu aïllament d'uns companys que ella creu que la rebutgen per ser basca.
Un rodatge que tenia la complicació de no poder establir una relació normal i de confiança amb la protagonista de la història.
"Amb ella cada dia era un primer dia, cada dia havíem de repetir-ho tot, presentar-nos cada vegada", detalla la realitzadora, que per això va decidir al final situar la càmera en un punt fix, sense que Josebe en fos conscient, i "deixar que passessin les coses".
I encara que van parlar amb la família, que els va explicar la vida de l'anciana, Alberdi i Zuckyè van optar per explicar la història des d'ella, amb la seva imatge i els seus escassos testimonis.
Plans fixos que marquen una distància entre la protagonista i una càmera que es converteix en testimoni gairebé invisible de la decadència de la dona però també de com s'aferra als seus records, en un punyent i alhora tendre retrat de l'oblit i d'una vellesa inevitable . [...]
Alicia García de Francisco – efe.com
